1

El doble
sempre necessita algú
que l’observi.
L’amor impossible
i l’ull que tot ho escruta
des d’un racó de la cambra.

Conèixer el lloc on vius,
l’aire que respires,
l’aroma de la roba
al fons de l’armari
(voyeur furibund,
el calaix de la tauleta de nit,
incògnita entre pastilles
i peces íntimes. Punt).

L’agent desconegut,
l’aurora microbiana,
la malaltia que penetra
en l’ordre perfecte
del duo somrient.

La realitat desil·lusiona.
Sempre té un punt
de vulgaritat feixista.
Rude i rutinària com és,
ens abalteix.
És l’enemiga de les gestes.

La mística, llavors,
comença aquí.

[Vixnu. Brahma. Xiva.
Trimurti.
El Trident.
Rajas, Sattva i Tamas
(Cita requerida:
Erik Danielsson, de Watain,
ho explica a Opus Diaboli,
del minut 22:40’ al 24:37’:
https://www.youtube.com/watch?v=EprFtWWOzio)]



Sant Agustí, La Trinitat (Llibre VI, cap. III):
els qui són u, són d’una natura
o essència sense diversitat
de sentirs o opinions.
Un sol esperit, consubstancialitat.

Pater est Deus, etc. Mireu l’escut.

Que t’empatolles? WTF?

Nicea. Homoousios
(d’una sola substància. Homos: igual.
Ousia: substància)-







2

El bé i el mal requereixen
un altre element:
la reconciliació.
El fred i la calor
reclamen primavera.
El deu i la deessa,
l’androgin.
La fusió, la unitat
perfecta.

Tots els miralls
són el revers de l’altre.







3

L’amor es multiplica,
per dos, per tres, per cent,
i sempre torna a l’u.
Jo que sóc tres.
Tu que ets trinitària.
Jo, tu i ell.
Aquella, aquell i l’altre.
Mil rostres, mil destins,
mil llocs, mil confluències:
tots fan tres
al far de la gran rada:
la llum, la nau i la infinita onada.

Quina desraó,
quin llarg periple
t’espera al fons del cor?

Retruny la veu:
res no és més triple
que l’ombra enamorada.