Com si haguéssim vist les cambres arran d’algun abisme, empeltades d’organismes monstruosos –esponges, escarabats, mosquits de quinze potes–, així els senders cap a la realitat estaven destruïts. Érem adolescents fecunds, larves que creixien en un estómac ple de coàguls i replecs incerts. Ulls de mosca dotats de milions de sensors en què la nostra imatge es reduplicava en possibilitats de viure i de sentir.

Cada visió configurava, llavors, un univers d’enigmes cònics. I nosaltres, viscosos, evolucionàvem fins a fer-nos pou, marasme d’ignorància, funció estrambòtica que anunciava, de nit i en riba clara, el concili tràgic dels espiadimonis.








El brollador de la incertesa / i corren les clarícies / de la maragda aigua rabiosa / i encerclar-se en el niu / en l’embolcall de seda / i no voler sortir / del cos blanc i rodanxó / cilíndric nodulós anèl·lid / i aprendre que a fora fa fred / que bufa el vent / i escorxa la secada / i que tots els insectes / tots i més / tenen la pell atàvica dels homes.








La masia dels centpeus és un laberint d’estances, una proliferació d’entra-i-surts de ventricles i cossos urticants. I davant dels edificis d’exosquelets, ens erigim en la defensa de l’alteritat insuportable que s’arrossega entre espina-xoques, prunel·les i plantatges lanceolats, pura imatge de la fugacitat, com dir que res no pot ser fixat si volem ser fidels a la nostra alta, lluminosa i moribunda indefinició.

Tot flueix, tot recomença.  I la llibertat és filla del gran crit.

Transita, aleshores, per les cambres del castell, extravia’t en els conductes de cera, infla l’ego com un abdomen secular entre els passadissos cecs. I amaga’t, a la fi, més enllà de la tanca on enraonen els serfs i les matrones, els jovencells i els bastaixos i, encara més enllà, tocant a la guingueta de la sènia, els vigilants que alleten, somnolents, l’altiva i panxarruda abella reina.