|
Sputnik, fughetta en C menor Text: MARIA SEVILLA PARIS Música: JOAN MARTÍNEZ i GUILLEM GAVALDÀ That we can ask the
question at all appears to presuppose that the question is answerable.
But what grammar has produced the possibility of the question, and how
was the grammar produced? If the very grammatical position of the
subject is the result of foreclosure, then any explanation of
foreclosure we might give within such a grammar will always be the
effect of that which it seeks to explain. Hence, we ask for the state
of affairs prior to such a grammar to be explained within the terms of
a grammar that, by definition, postdates the scene. The question thus
exposes the limiting condition of the grammar that makes the question
possible.
El fet que poguéssim plantejar-ne
l’òrbita semblava preveure que aquella òrbita era
possible. Però quina força d’atracció
mútua ha produït la possibilitat de l’òrbita,
i com va produir-se aquesta força? Si la massa d’aquell
mateix satèl·lit és el resultat de
l’acceleració, llavors qualsevol explicació sobre
l’acceleració que vingui donada des de dins
d’aquelles lleis de gravetat serà sempre l’efecte de
les mateixes trajectòries que prova d’explicar. Per tant,
estaríem plantejant-nos una escena que és anterior a la
gravetat, i estaríem provant d’explicar-la dins dels
termes d’unes lleis que, per definició, són
posterior a l’escena. D’aquesta manera, la possibilitat de
l’òrbita posa en evidència la condició
límit de la força d’atracció mútua
que fa possible plantejar-ne l’òrbita.
Judith Butler, Gravitational Speech. A Physics of the
Performative
. Vídeo fet per Maria Sevilla, Joan Martínez i Guillem Gavaldà 1. Factor exponencial
L’ample entre tu i jo és irreductible com el càlcul d’un error petit-petit però acumulant-se: vis-sens-fi seguit-seguit
galàxies sínia cargolí pregon abisme en remolí a molts milions d’anys llum d’aquí rosca sínia cargolí
pou centrífug remolí nebuloses eix bobina a molts milions d’anys llum de mi nebuloses remolí
vast vertigen cargolí vis-sens-fi seguit-seguit a molts milions d’anys llum d’aquí: l’ample entre tu i jo és irreductible com el càlcul d’un error que s’eixamplés amb la distància. 2. Error de connexió Com l’òrbita suïcida, sonda errant, a la deriva.
Com l’òrbita suïcida, amor, sens rumb, dels sentits torts.
3. Centre díctic Lluny és la fosca que m’escruta en el mirall
com un esfinx al fons del negre circular de la nineta: lluny soc jo. Lluny és el nucli
per defecte: és el grau zero com un plom o un eix precís que tot ho roda al meu voltant com un punxó. Lluny és la bèstia que m’escruta. És el somriure de l’esfinx. Lluny són els ulls cansats d’un altre però jo sols me miro a mi pel trau fonent-se al fons del negre circular de la nineta que m’escruta en el mirall de l’altre banda: lluny soc jo. Lluny és la fosca d’una el·lipsi nuclear
com el pou fondo o el caient dels punts de fuga a la nineta: lluny soc jo. Lluny és la cova
dins de l’ull pregon: dins l’ull mateix de mi. És mirar el centre de la negra nit pel tall que hi brilla al mig. Lluny és la bèstia que m’escruta. És el somriure de l’esfinx. Lluny són els ulls cansats d’un altre però jo sols me miro a mi pel trau fonent-se al fons del negre circular de la nineta que m’escruta en el mirall de l’altre banda: lluny soc jo. 4. L’òrbita El càlcul infinitesimal com a valor superlatiu del que ens és pròx- i(m/n)versament proporcional del que ens és pro- π. 5. Fora d’òrbita I el creixement, amor, exponencial dels decalatges.
El creixement, amor, del decalatge entre tu i jo.
Vídeo fet per Maria Sevilla, Joan Martínez i Guillem Gavaldà Lumineuses, nous.
Sans une, ni deux. Je n’ai jamais su compter.
Jusqu’à toi. Nous serions deux, dans leur calculs. Deux
vraiment? Ça ne te fait pas rire ? Un drôle de deux.
Pourtant pas une. Surtout pas une.
Nosaltres, incandescents. Sense zeros ni
uns. Jo mai no he sabut comptar. Fins que, extraviada, topo amb tu. La
nostra atracció mútua, segons els seus càlculs,
seguiria algun patró. Repetiria algun model? No et curtcircuita?
Quina òrbita tan singular. Però, en tot cas,
imprevisible. Sobretot, imprevisible.
Luce Irigaray, «Quand nous sondes
se parlent dans l’espace»
|