princepgotic

Viure és senzill
sota una volta gòtica:
aquest detall del pis urbà,
hipnòtic el carreró curull
de veus i olors
que et lliga encara
amb reis, senyors i bisbes.
Sóc tan antiga
com la mort, em dius.
Prô els dies són
una àbsida truncada
i els meus colors
s’esborren lentament.
Correus de Carcassona i Bonn,
fosques pintures de Lorenzale
i mil secrets que no em revelaràs.
Com ara el clam de la recança
i l’aigua d’òxid i or
que em parla del teu cos
en rius ressecs.
I, és clar, l’oblit:
la música negada.
la serp de cascavell
damunt l’enyor.
Centaures del record,
miralls desfets i un munt
de textos màgics, en llatí.
Si l’home més madur
sosté la fruita macada del desig,
quin temps declina
els mots curulls de joventut?

Sóc l’àliga que nega
el cel i el vol.
Tinc cabells blancs
perquè he guanyat batalles,
però la guerra
l’he perdut tot sol.

O tal vegada
a l’ombra d’un tercer.
Digue’m, llavors:
¿qui era aquell,
el gran desconegut
–cabdill de fortalesa fosca–
que com un fals espectre
s’escolava
per tots els esquerdills
del teu passat?

La imatge que ara amagues
m’ho diu tot:
agenollat al teu davant,
humit el gest i el traç,
com si l’amor fos l’au
d’un feu tancat,
vull retre’t homenatge.

Però canvia l’angle.

I el príncep gòtic
fa que no, amb el cap.