No acomiadeu cap mort sense un miracle

LLUÍS CALVO

Si tens la força escampa-la § ofereix-la § fes-te do del sacrifici § mirall invers d’amor § que resta als peus de l’escultura roja § de l’ara on jeu la nit més folla § el cos amat § la inèdita delícia del respir i la insensata parla § que balbuceja ocells i cérvols i prodigis § aigua guaridora més enllà del cos § dels lligams de llera estreta § dels anells nupcials i la penombra § alada font de mort § que es lliura per més viure § com la llavor que no creix § i que et fa néixer § com el mirall que s’esmicola § en milions de bocins § tothora, sí § en aquest seguici de bocs hereus del somni § allí on la veu retorna § i sap com era § lentament § temps ha § abans de fer-se forma § abans de fer-se arrel.

L’acte de devorar-nos per dir-ne oferiment. Tanques blaves i el solstici dels cossos que es retroben, un cop més. I dir la lluna baixa de l’engonal, el flux veloç i la marca de l’orina als arbres del capvespre. Ordres mendicants del cos, tenebres a les sales de tapissos venecians, tríptics romànics amb l’infern que ens excitava.

I qui era jo? Rarament ho sabia. Trossejava, en canvi, el silenci i el convertia en carn. Elevava la creu d’un patiment dolcíssim i gomboldava la pira dels absents.

El temps, la desmemòria. I sempre aquest desig ferreny de migpartir-nos per ser algú altre. Qui empeny el crit? Crec en l’amor i crec en la paraula.

Dir adéu és excavar un tresor. La nit, la tomba, el prec.

No acomiadeu cap mort sense un miracle.