M.I.P.A.T.F.D
(Màquina immensa projecta all these fucking dreams) LLUÍS CALVO La màquina
segons Lacan
(ft. Stanley Kubrick) La màquina de projectar imatges no reposa ni dorm i així hi veu clar en el seu format de vídeo reality avimovxvid, i aleshores tots dos som els figurants que apareixen als crèdits poesia vestuari i maquillatge merda secundària Qui ve darrere el clos de les sentències orbes? La banda sonora la fa un altre: Morricone, Al Capone, Stallone i Firestone, o el vell Tirèsies, que s’automutila amb una Gillette mentre follem com gossos i la pizzeria es crema amb alta resplendor. Observo, rimo, ho llegeixo tot, llegeixo el manual de l’aspiradora, les obres completes de la batedora i guardo una foto de Nietzsche a la gorra. Lacan fa carn, el vi fa sang i el somni vol una mica de pebre. Mira’m: et parlaré de Kant i d’Stendhal, de Foix i Novalis, del Rhin i del Segre. Sóc l’últim mico del 2001, la font, la fel, la lluna i la saba. Quin somni vols si sembles un difunt? I ara que el dia se’n va de passeig imito la cara de Kim Yong-un i premo tot d’una, amb gest ple d’orgull, el botó roig del nostre somni negre. Dreamlike loop He somniat que matava l’última balena de Greenpeace. Que incendiava tots els boscos i segrestava nens per dur-los bosc endins. He somniat que empudegava el món i el destruïa. I que tot me la suava. He somniat que era com vosaltres, mentre vosaltres somniàveu en mi i m’acusàveu, ullerosos, d’haver-vos somniat en un femer podrit que jo mateix ordia. I així el somni es repetia -una vegada i una altra, infatigable-, mentre Déu es feia, com sempre, el dormit. La inconsciència inconscient L’euga
té el pèl suau
Irene Solà Vigila, Lluís, que els centaures se’t menjaran sencer. I jo que hi vaig, sense fer-ne cas, i tot el bosc és una fada mòrbida que es fa parla i tempesta. Cada mot, llavors, esdevé una branca que cavalca. Així, quan parlo, ja no sé si sóc l’euga o si el llenguatge és una cosa equina, per pasturar-hi sense pensar en res, com qui fa la guitza als rumiaments més tèrbols, que si els sentíssiu, ara, diríeu que sóc foll. Cançoneta cançonera: La racionalitat és la indigència, la rodamón que cerca el dring. Però la bogeria, empolainada, gira el cap i es fa la rica. I aquí el poeta, pobrissó, crida el cel i s’hi capfica. Vol la lluna, vol el dol, vol la pruna i vol la mare. I així anhela viure el goig, jeure al ras i no decaure, trencar el pas i no morir, ni llanguir de mica en mica. Minimoog situacionista Un trobador del segle XXI ja no pot ser joglar: cantaria massa. Estela Aquells que deien que la consciència és, tan sols, llenguatge ens van mentir. L’estatus d’allò real La literatura és un somni que es tolera, amb displicència, mentre no alteri gens ni mica el gran malson. El cant del gall desperta els pagesos catalans Amb Miró podàvem les oliveres de la terra dels colors -la barretina, l’ase, l’àbsida romànica-, i amb Ponç escoltàvem el refrec de la dalla en el capvespre. Bevíem del porró perquè érem catalans de Cadaqués i la Roca. Perpinyà era al centre i conqueríem imatges que esquivaven el fang. L’art era això: un vell estraperlista i un nen entremaliat que vessava pigments. no existia encara. I tot era -com us ho diria?- molt bèstia, molt pur, gairebé surrealista. El jardí de les delícies Despert amb les flassades del més glaçat insomni, evoco el viure trist del sílex i el carbó, l’almesc de l’altra bèstia que habita el meu destí, com el vell reietó que dicta els averanys entre els botxins i els cérvols. Estimo rostres tèrbols que mai no existiran, contrapicats lascius que alenen foscament en les nits dels vampirs i en els contes secrets de Lovecraft i Poe. Tot el verí és al fetge que amagues sota el rou. La meva vida es ven per un reialme d’ombres que pagaràs de grat. Llaura’m, torrent de seda que em xucles pou i escorça. Sigues foc i coltell, infern i delectança. Vine, obre’t en canal. No em parlis del destí perquè sóc una tomba. Creat a la factoria del bac de la Roca
de Pelancà, sota la neu wiederum,
caiguda el mes de març de 2018. |