marit

Ara Déu s’aixeca del sofà. Hi ha estat assegut mentre em violava. Era de nit. Quatre parets. Era tenebra. Totes les coses que eren Déu i no eren Déu hi eren mentre. Empenyia. Marit empenyia. Boca horroritzada retrocedia al túnel de les larves. Marit travessava. Foradava. Gotes de suor queien sobre el ventre. Marit-Trepant Foradava. Ventre arrossegat per cavalls de la fúria, ventre llençat a l’estampida dels àngels, ventre-sepulcre de flors per a l’esperma de marit. I el meu bebè, un lliri dorment sota la llum de la lluna. I el meu bebè. I la polla de marit –phallum erectus– amb el seu esperma buscant la pell de préssec, la pell de pètal, l’amorosa pell de la seva boca no nata. Mai!. Violeta fosca del meu sexe protector, del meu sexe-bressol. Mai!. Carn violeta del meu sexe invicte, vulva de la meva ferida invicta, matriu estèril per a les mans brutes de l’esperma de marit, estèril per a les mans i els membres virils –mentula té gairebé quaranta jovades de prat– estèril per als depredadors de la genealogia de marit. Déu ho ha anotat tot al revés d’un full Moleskine (No fills. No eternitat anònima. No àngels de Sara trucant a la porta a les tres de la matinada i fent bugir els gossos i despertant els veïns. No inseminacions artificials. No ciència i crèdit bancari per pagar ciència i tubets de plàstic. No ventre subrogat. No miracles.) Déu amb cervesa barata de marit, s’ha estat mirant marit que dormia a la vora. Marit mai ronca. Hi ha humitat. Fluxe blanc, nan blanc, ous de la mort blanca, os blanc del meu avi. Déu és mascle. El meu bebè plora. Venen llavors lluna i serralada. Me l’amaguen. Gossos vigilen. Bebè somriu embolicat en manteta. Veig peücs que va teixir àvia. Hi ha un despreniment enorme de roques i àngels i versos. Tot és raríssim i fosc. Ja no hi ha límits.