if true: false; else: true

MARIA SEVILLA

1+2=3

Tres: determinant del nom de tipus numeral, concretament, cardinal. Per exemple:

A l’atzar agraeixo tresⁱ donsⁱ: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tresⁱⁱ voltesⁱⁱ rebel.¹

Tres també funciona com a complement del nom en casos com ara: la pàgina tres; el quilòmetre tres. En tant que substantiu, però, i com a nucli del sintagma nominal, tres fa referència al nombre tres i/o a coses designades amb el nombre en qüestió: la xifra tres, o un tres d’espases.

El tres en la seva accepció de nombre, doncs, es defineix pel valor aritmètic del nombre en qüestió; valor que, per la seva banda, determina la quantitat específica d’unitats a què els tres que funcionen com a complements del nom es refereixen: tres dons, tres voltes rebel.

En un sentit aritmètic, el nombre tres és el nombre natural que se situa després del dos i abans que el quatre. És, alhora, el segon nombre primer (després del dos) i el primer nombre primer senar. També és —i en tant que resultat de la suma dels dos nombres que el precedeixen immediatament— el quart terme de la successió de Fibonacci, la qual cosa pot voler dir molt i, alhora, no diu res. 

Fotograma de la pel·lícula de Darren Aronofsky Pi: Faith in Chaos (1998).

Tres és la part entera del nombre pi. Tres és el nombre mínim de costats, de vèrtex i d’angles que es necessiten per formar un polígon, i el polígon amb tres costats, tres vèrtex i tres angles és el triangle.

A la de tres: una, dues... ¡salta!

De petita, varen ensenyar-me que no era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... ¡salta! A la de tres: a la de tres és quan se salta a la piscina. A la de tres, com les bessones: ¡pedra, paper, tisores! Com les parques, que són tres. La rínxols d’or i els tres ossets. Els tres porquets i el llop ferotge. Els tres reis mags i els mosqueters. Les lleis de Newton a l’extrem d’un trampolí, a punt de dir-se a la de tres, i sempre a punt d’esdevenir alguna altra cosa: els tres estats de la matèria, per exemple. O els tres ordres de l’art clàssic: dòric, jònic; base, fus; corinti i capitell. Llums, càmera i... ¡acció!

Els tres colors primaris. La clau de sol, de do i la clau de fa. El subjecte, el verb i el predicat. El temps present, passat, futur. Les tres persones (jo, tu, ell/a) gramaticals. Les guerres púniques. Per mar, per terra i aire; i plogui o nevi o faci sol. ¡Redueix, recicla, reutilitza! Les tres lleis de la robòtica. Abraham, Isaac, Jacob. Diu que morí amb trenta-tres anys i eren les tres, i diu que va ressuscitar el tercer dia: i a la una, dues... ¡salta!

A la de tres: sempre seran tres cullerades, de petita, les que et falten per ser gran i créixer forta. La primera, en nom del papa; la segona, en nom del fill; la tercera en nom dels múltiples de tres que fan possible que

puguem dir-la no sé com, però articulada en un-dos-tres; un-dos-tres; un-dos-tres; un-dos... L’estat de dret. El vals vienès. La liberté, l’égalité i fraternité. La cantarella de la troika. La que és ¡una, grande y libre! Aquell que vini, vidi, vici, o l’eix Berlín, Madrid i Roma. Els triumvirats. De petita, m’ensenyaren que és veritat si pot ser dit a la de tres: a la una, dues... ¡salta!

A la de tres: si dius Verònica tres cops mirant-te sola en el mirall, vindrà el fantasma de Verònica i et llevarà la vida però, primer, et traurà els dos ulls perquè t’admiris com si tu fossis una altra. «Verònica, Verònica, Verònica», diràs. Ella vindrà, et traurà els dos ulls, i tu veuràs com vas morint-te... perquè el més valuós de tot no és tant morir-se com saber-se, mentre et mors, en algun lloc que no soc jo, ni tu, però una altra. L’important, des que ets petita, és

que articulis el desordre enllà de tot allò que en resta de llevar-li el tu i el mi de l’equació

A és B com X és a Y, on A = jo B = tu Y = el món X = el valor de síntesi

i ho facis amb la dolça cantarella, no sé com, però articulant-nos en un-dos-tres; un-dos-tres; un-dos-tres; un-dos...

Fotogrames de la pel·lícula de Darren Aronofsky Pi: Faith in Chaos (1998).

El triangle com a punt

Hi ha un valor, per tant, del tres que ho és de síntesi. Que ho és des que ets petita i t’ensenyaren que les coses són veritat quan s’articulen en sistemes de tres potes... i és que el trípode és la forma més estable. El triangle és la figura més estable: fa impossible la diagonal, no pot traçar-se de biaix. El tres, així pensat, tendeix a l’equilibri i tot tendeix, així pensat, a ser comptat de tres en tres.

Així pensada, la brusca oposició entre tu i jo és atenuada per la síntesi d’un món que ens precedeix i ens amalgama. La brusca oposició entre el zero i l’u, el tot o el res, el ver o el fals... és superada, així pensada, per la síntesi d’un peu que sempre hi és, que és anterior i que, exactament pel fet de precedir l’oposició i tenir un valor donat i estable, ens apuntala. Els vèrtexs del triangle, així pensats, són l’un i l’altre definits per un tercer que els equilibra en tant que punt —i punt en tant que definit per un valor prefigurat, no relatiu ni intercanviable:

L’aritmètica s’esgota en la ipseïtat.

El mapa, així pensat, resulta de l’esforç d’articular el desordre mitjançant la trigonometria, i d’acord amb un model tal que tots els punts puguin definir-se en relació directa amb el valor constant de referència que genera, idèntic a ell mateix, el nucli del sistema de coordenades. Això és:

Essa terceira perna eu perdi. E voltei a ser uma pessoa que nunca fui. Voltei a ter o que nunca tive: apenas as duas pernas. Sei que somente com duas pernas é que posso caminhar. Mas a ausência inútil da terceira me faz falta e me assusta, era ela que fazia de mim uma coisa encontrável por mim mesma, e sem sequer precisar me procurar.²

El mapa, així pensat, resulta de l’esforç d’apuntalar-ho tot amb el valor donat d’un punt estable, no relatiu ni intercanviable, que s’esgota en la seva identitat. El nombre tres, així pensat, és la ficció del punt precís on es retroben els binomis: n’és la síntesi. El retorn a la Unitat. La cosa plena i acabada... i és per això que, de petita, varen ensenyar-me que no era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... ¡salta! A la de tres: a la de tres és quan se salta a la piscina. A la de tres, com les bessones: ¡pedra, paper, tisores! Com les parques, que són tres. La rínxols d’or i els tres ossets. Els tres porquets i el llop ferotge. Els tres reis mags i els mosqueters.

Les lleis de Newton a l’extrem d’un trampolí, a punt de dir-se a la de tres, i sempre a punt d’esdevenir alguna altra cosa... però no arriba. Sempre a punt del salt. Sempre a trenc de bull. Sempre a punt de treure’m les rodetes de la bici perquè sei que somente com duas pernas é que posso caminar. Però és que ens pesa tant la nosa:

You do not do, you do not do

Any more, black shoe

In which I have lived like a foot

For thirty years, poor and white,

Barely daring to breathe or Achoo.³

Feixuc com un marbre, un sac ple de Déu.⁴

El triangle com a vector

De petita, varen ensenyar-me que no era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... Tres com a ficció de plenitud. Tres com a ficció d’unicitat amalgamant del zero i l’u. Tres com a ficció d’identitat: del tres mateix com a valor de tres en termes absoluts. Varen ensenyar-me, de petita, que no era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... i és imperatiu, des d’aleshores, d’acabar la cantarella. Una, dues... ¡salta! A la de tres: a la de tres és quan se salta a la piscina. A la de tres, com les bessones: ¡pedra, paper, tisores! Com les parques, que són tres. La rínxols d’or i els tres ossets. Els tres porquets i el llop ferotge. Els tres reis mags i els mosqueters..

Fotogrames de la pel·lícula de Jan Svankmajer Šílení (2005).

A la de tres: una, dues... és imperatiu. Com si deixar a mitges la cançó fos un senyal massa palès d’exposició. De fet a mitges. De mancar-li alguna part, i consistència. D’un sistema que volia ser conjura (a la una, dues, ¡tres!) de plenitud, d’unicitat i identitat, però que al final és l’evidència d’un fracàs. D’una derrota a la bestreta. De mancances radicals i irreparables que condemnen el model, per bé i per mal, a la incompletesa. Això és:

Quan intento de captar allò que ha estat essencial de la meva insatisfacció crònica, se m’apareix sempre un esquema triangular —¿no és un triangle, també, que enquadra l’ull de Déu en les representacions piadoses? El triangle, que limita la nostra percepció gramatical amb les tres persones del verb. El triangle, que irromp en la immobilitat harmònica o tensa del dos i aporta moviment i, doncs, conflicte entre allò que és i l’agent de canvi. El triangle, que a voltes s’obre en altres triangles, com les palmeres dels castells de foc, i que es fan i es desfan contínuament, se superposen, s’interpenetren, s’interseccionen. El triangle, imatge de la perpètua tria i del perpetu trair. [...] I que, de fet, la imatge suada i ressuada de l’adulteri clàssic em serveixi de punt de partida, potser com qualsevol altre triangle que prengui un perfil ben concret i definit. M’he sentit, en aquesta nostra història, com si permanentment fos l’«altra» sense que en l’altre vèrtex hi hagués precisament cap «una» —ni cap «un», evidentment—. [...] A l’altre vèrtex del triangle només hi podria posar un mot d’acceptació tan ampla que gairebé és com no dir res: «el món». I, potser, intentant d’afinar: «el món en tu». Sovint he tingut la sensació sens dubte fal·laç que fora d’aquest «món» complex, embolcallador, poderós —i que, cal no oblidar-ho, imposa una llei hostil a la mena d’amor que tu i jo hem intentat de viure—, la majoria dels conflictes que ens han oposat haurien estat inexistents. És cert que bona part dels problemes, desconfiances i incomprensions provenen de la manera diferent en què cada una es relaciona amb el «tercer» en presència, que de vegades pren la forma d’«absent» present. I dels diferents pactes que cada una hi ha establert. I de les diferents tries i les diferents traïcions a una suposada complicitat prèvia. Però, ¿què restaria de nosaltres, si eliminem aquest referent necessari per a tota existència real? És, potser, aquest estira-i-arronsa amb el món allò que ens defineix d’una manera més singular.⁵

Lluny, molt lluny de les ficcions aritmètiques dels valors que s’esgoten en ells mateixos en termes absoluts d’identitat, aquest és un model de forma triangular (però de triangle invertit, de latència inestable) i novament inspirat en els mètodes cartogràfics de la trigonometria. Aquest cop, però, en el model no hi té cabuda el tres en tant que nombre (la xifra tres, un tres d’espases), sinó en tant que element díctic (tres dons, tres voltes rebel), és a dir: en tant que complement del nom amb una semàntica molt acotada (tres unitats, exactament) però, al mateix temps, molt poc específica (tres unitats, exactament, però de qualsevol cosa), i tot plegat en la mesura que la càrrega semàntica del tres complement del nom depèn del fenomen de la dixi... i la dixi assenyala. Però la dixi no anomena.

A diferència de l’aritmètica, que defineix els valors i les qualitats intrínseques dels nombres sense assenyalar absolutament res fora del valor mateix dels nombres, la dixi indica on cal mirar, però no articula (o ho fa a un molt baix nivell d’implicació) allò que estem mirant. La dixi, aleshores, és un fenomen de la llengua radicalment contingent i excepcional, perquè lluny d’aspirar a anomenar la realitat (això és: codificar-la, ordenar-la i mesurar-la d’acord amb uns valors definits per ells mateixos), la dixi es limita a ser un senyal: una absència present, un espai buit de contingut però, precisament per això, susceptible d’adoptar nous continguts o valors cada vegada.

Els vèrtexs d’aquest triangle del revés, per tant, no els podran formar mai punts definits (i definits per valors codificables). Per tal d’assenyalar una posició en l’espai sense anomenar-la ni establir-la, doncs, els vèrtexs d’un triangle del revés no els podran formar mai punts, sinó vectors: no llocs, sinó desplaçaments. No estats, sinó tendències, trànsits, intencions... Per descomptat, no hi haurà cap valor donat, constant ni estable que permeti de fixar cap posició, i la certesa serà sempre relativa. Sempre renovada des dels termes i les condicions de redefinició constant del pacte.

If true then false; if false then true

Recalculant la ruta: de petita, varen ensenyar-me que no res era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... ¡salta! A la de tres: a la de tres és quan se salta la piscina. A la de tres, com les bessones: ¡pedra, paper, tisores! Ja després, quan vaig ser gran, he vist que tot pot ser veritat de tres en tres, però cinc de cada tres diu que és mentida. Perquè dit de tres en tres fa que és veritat, malgrat que nou partit per tres de cada dos diu que es mentida, i que no res pot ser veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues...

Era la dièresi més alta de la paraula traïció.⁶

Era la dièresi més brusca i esmolada de la paraula ipseïtat. Era la unitat partit pel tres no conciliable d’un triangle despenjat de cap per avall que es dessagnava, gota a gota... i era la latència de la inestabilitat. Eren tres vectors com punts de fuga. Tres fantàstiques promeses anunciant la bona nova del fracàs allà on es tallen el sistema amb el col·lapse.

¿Hay algún fin más noble

que demostrar la propia inexistencia?⁷

Eren les tres cares: cinc de cada tres no són veritat. I els demanava: sigui la distància que em separa del pinyol de la mancança un esvoranc no articulable, i amb tendència a l’infinit. Sigui, si n’hi ha, el centre en tant que desplaçant-se. Sigui aproximar-se un estat tens de la matèria putrefacta. Sigui superior el fregament com més m’hi allunyi i més m’hi atanso com menys s’accelerarà el còmput gravitacional, tendint a zero. I que calculi quina probabilitat d’impacte nul·la entre jo sol i els meus fantasmes.

Porta entre mar

i mar

la paraula:

exili de l’exili.⁸

Recalculant la ruta: de petita, varen ensenyar-me que no res era veritat si no pot dir-se a la de tres: una, dues... i ara he vist que tot pot ser veritat de tres en tres, malgrat que cinc de cada tres diu que és mentida i que, llavors, tant si és veritat que diu que no com si és mentida i fa que sí, la paradoxa:

Qualsevol sistema en el qual les veritats són definides axiomàticament es troba subjecte a la incompletesa. ¿Hi haurà cap algoritme que dibuixi la indecidibilitat? Tertium (non) datur: restes de la lògica implacable del col·lapse amb si mateix. Fantasma del sistema quan no hi ha res més que el rastre de la pèrdua del sistema en l’autofàgia d’ell mateix. 

Les fantasmagories, els forats i la reivindicació de l’esbós o esborrany com a expressió del sentit obert i inconclús de les obres d’art. A la imatge, una tinta i aquarel·la sobre paper de Henry Michaux, Sense títol (1948).

>>>Sistema (circumstancial) de coordenades>>>

Aquest text és, inicialment, el resultat d’un aprofundiment en la lectura del poemari Qui no s’anomena (2018), de l’Anna Pantinat. Al mateix temps, és el resultat de la interpretació lliure, imprecisa i probablement matussera de certs textos i teories mal digerides del filòsof Jacques Derrida i del matemàtic Kurt Gödel.

Les citacions (en cursiva) incloses en el text són les següents:

¹ Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes (1977).

² Clarice Lispector, A pãixao Segundo G. H. (1964).

³ Sylvia Plath, Ariel (1965).

⁴ Ibídem., de la traducció de Montserrat Abelló (2006).

⁵ Maria-Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (1994).

⁶ Maria Cabrera, La ciutat cansada (2017).

⁷ David Leo García, Nueve meses sin lenguaje (2018).

⁸ Maria-Mercè Marçal, Raó del cos (2000).

> Però també podrien haver estat tot unes altres >> Recalculant la ruta >>> Indefinidament >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>