filferro

com brot tendre, que s’obre camí, enfiladís
planta jove, de tija que s’alça, desafiant, com qui cerca la llum
ja heura, trepa les vísceres, òrgan a òrgan, aferrant-se a la carn
matèria triomfant, que rossega per dins des de la dreta de la pelvis
camí de serp, sinuós, cargolant-se en ball infinit
escorpí que et fa saber la punxada inoculant-te el verí del dolor més atroç
aranya de vidre, frega i esgarrapa, impia, teixint i escampant la seva tela dins teu
tu ja no ets un úter, ets una mina
soscavada fins a les entranyes
esquerdada fins al moll de l’os
explotada fins a l’extenuació
habitada i múltiple i buida a un temps
isolament vastíssim de nom de dona
però el teu cos és habitat per tu i per l’altra
aquesta altra que imperiosament es va obrint camí
que té un pes i una gravidesa, que t’inclina el pas dels dies
ens que et fa saber el seu desgrat, la seva ràbia,
fúria de les Erínees maldant per sortir d’una presó de carn
o estampida cap a la fosca de cent mil cavalls desbocats arrasant-ho tot al seu pas
qui et dirà la nàusea i l’arcada, el recargolament infinit quan totes les agulles et perforin
l’abdomen?
qui, les rampes, la cascada de líquids abandonant-te?
qui, el tenir tot el pes a les cames i haver d’arrossegar extremitats infinites per
llambordes d’urbs fredes i obtuses
amb la grisor engolidora de tota la mediocritat caient-te amb el fi plugim d’un hivern
ignot sobre les espatlles?
tot això que has callat durant anys i del que ara t’assalta el nom
mentre debanes un punxegut fil d’Ariadna
per tornar a un úter que ja no t’és llar
trinxera ardent del filferro que et dessagna