L’ocell és vol. És ales en vol i cant. És cant d’ales al cel, dansa de la deïtat en dansa. Si l’ocell cau, cau el cel i la dansa, però la deïtat no plora, només espera un altre ocell que surti de dins de l’ocell caigut. El sacrifici és aquesta reinvenció de la carn per al déu nancyà de la dansa. Però allò que jo estimo és l’ocell caigut, la seva ala trencada, la fragilitat de Tot feta carn en aquesta ala trencada, i estimo més les mans amoroses que cullen l’ocell que ja no pot ser dit ocell, i el duen a curar-lo i durant dies alimenten el que no pot ser dit com si fos el seu propi fill, perquè és el seu propi fill, l’abriguen de les inclemències, li apropen l’aigua als seus llavis que són bec amb els deus dos maxil·lars i els dos orificis com de balena, i després de molts dies i moltes nits, amb els dos cors bategants, el del qui encara no pot ser dit i el propi que se li apropa per ressonància; quan l’ala veus que va des del seu abisme fosc cap a l’abisme brillant, fins que arriba el dia de retornar l’ocell, que ara ja pot tornar a ser dit, a la dansa. I jo sé que l’ocell, com jo ara mateixa a punt d’abandonar l’hospital on m’han curat durant dies, amb les marques de les cicatrius i les ferides, sent el vertigen de tornar a la seva vida, de separar els nostres dos cors bategants. Una mica espantat em mira, gira el caparronet bonic que potser voldria quedar-se amb mi, segur, allunyat de caigudes, malalties i depredadors. Però l’impuls que ens arrenca és més fort que l’amor i la mort.